13 d'Abril
| Primera part
Avui a classe s’ha fet un intercanvi docent i hem tractat l’associacionisme cultural des d’una mirada introspectiva.
Hem començat la classe parlant d’un fragment de la lectura “Educació i cultural popular: conclusions i experiències del Fòrum d'Educació i Cultura Popular” (Juliano i Holgado, 2018), i a continuació, exposaré les idees principals que m’he emportat.
La lectura exposa que la cultura és un element en contínua transformació i que està estretament lligada a l’educació, ja que la cultura s’aprèn i es transmet. Dins de la cultura hi podem diferenciar entre l'hegemònica i les minoritàries. La cultura hegemònica, per un costat, és la vinculada a l’acadèmia, al coneixement científic i al poder institucional. I, en canvi, per l’altre costat, les cultures minoritàries són les cultures de les persones i del poble.
La cultura popular forma part d’aquestes cultures minoritàries, i com ja s’ha dit, fa referència a la cultura del poble. Dintre d’aquestes hi podem trobar, per exemple, la cultura catalana, l’antiracisme, el feminisme o la cultura del lleure. Per tant, és un concepte molt més ampli que el folklore, el qual també forma part de les cultures minoritàries, però es relaciona específicament amb els sabers tradicionals i les tradicions populars, com els esbarts, els castells o els gegants.
Molts dels canvis de la cultura hegemònica provenen del poble i no del poder. Per exemple, el fet que la cultura hegemònica actual sigui més feminista és conseqüència de les transformacions impulsades socialment. I això demostra que és el poble qui pot transformar la cultura dominant. En aquest sentit, cal mencionar que la cultura també està relacionada amb els drets, per això, moltes lluites socials tenen com a objectiu que allò que les persones reivindiquen acabi convertint-se en drets reconeguts, institucionalitzats i regulats per lleis.
La cultura popular també té relació amb l’educació social perquè, com s’ha mencionat al principi, la cultura no existeix sense educació. Les persones poden formar part de la cultura popular de diferents maneres: a través del gaudi passiu com a espectadores, del gaudi actiu mitjançant la pràctica espontània, del mestratge a través d’una pràctica continuada i entrenada, o de l’expertesa, vinculada a aprenentatges més complexos i continuats.
En definitiva, tot això està estretament vinculat amb la identitat cultural de les persones, i per aquest motiu, la cultura popular i la cultura folklòrica tenen un paper essencial dins l’educació social, ja que aquestes pràctiques contribueixen a construir el sentiment de pertinença i formen part de la identitat col·lectiva i individual. Així doncs, com a educadores socials, és necessari reconèixer-les i incorporar-les dins la pràctica educativa com a recursos que afavoreixen la participació, la vinculació comunitària i la identitat cultural.
Juliano, D. i Holgado, I. (2018). La definición de cultura popular. En Fòrum d’Educació i Cultura Popular, Educació i cultura popular. Conclusions i experiències del Fòrum d’Educació i Cultura Popular (pp. 20-25). Generalitat de Catalunya; Ajuntament de Barcelona.
| Segona part
Per a la segona part de la classe, hem hagut de portar un objecte que representés alguna pràctica d'associacionisme cultural al llarg de la nostra vida, i jo he portat unes partitures.
Així doncs, després de parlar amb les companyes que també compartien el mateix associacionisme cultural, hem arribat a la conclusió de què alguns dels elements que considerem rellevants per a l’educació social que hem après a través de la música són:
- La constància i responsabilitat
- El treball i coordinació en equip
- L’escolta activa
- Sentiment de pertinença i l’acció de fer comunitat
- Adquiriment de valors compartits
- Passió col·lectiva
- Relacionar-se amb persones fora del teu entorn: diversitat.
20 d'Abril
| Primera part
A l’inici de la classe, la Noemí ens ha explicat la seva lectura anomenada “Cos ressonant: quan la música arriba a tot arreu”. Aquesta defensa que la música és molt més que una pràctica artística o tècnica, ja que connecta el cos, les emocions i les experiències personals, i alhora, també fa una crítica al sistema educatiu actual, donat que dOna massa importància a la racionalitat i poca al cos, la sensibilitat i la percepció. Quant al concepte de “cos ressonant”, la Noemí el fa servir per a proposar una educació més humana i transformadora, basada en l’experiència corporal, la creativitat i l’expressió personal, i també destaca que la música i el cos poden contribuir a construir societats més sensibles, participatives i justes.
Personalment, la idea que dona de la música em sembla molt interessant i hi estic molt d’acord, ja que com ja he mencionat, per a mi, la música és una part molt essencial de la meva vida, i no la podrIa reduir mai únicament a una pràctica artística o una tècnica perquè comprèn molts elements més del meu dia a dia.
En aquest sentit, considero que la música a més és una eina que té dues particularitats que donen molt joc, donat que pots sentir-la com a espectador o com a participant actiu, però en ambdós casos pots connectar-la, com diu la Noemí, amb el cos, les emocions i les experiències personals. Això facilita que absolutament tothom pugui tenir una relació amb la música, tant aquells que saben la tècnica i la practiquen, com aquells que no, i que, per tant, sempre es pugui utilitzar en qualsevol col·lectiu, ja que sempre produirà una interacció.
Això m’ha fet recordar a les meves pràctiques de l’any passat. Les vaig fer en un centre de dia per a persones amb malalties neurodegeneratives on sobretot predominaven l’alzheimer i la demència, i hi assistien tant persones que estaven a l’inici de la malaltia, com persones que ja estaven en un nivell molt alt d’aquesta. Amb aquestes últimes gairebé ja no t’hi podies comunicar, ja que sovint estaven en un estat total de dissociació la major part del temps, i el que em va sorprendre és que només reaccionaven quan posàvem música de la seva època. Persones que potser estaven neutrals, amb os ulls tancats tot el dia, en el moment d’escoltar uns segons de les seves cançons preferides, somreien i fins i tot la cantaven o portaven el ritme. Crec que això demostra a grans trets el que produeix la música i el fet que sempre activa alguna cosa dins del nostre cos, i per això pot arribar a ser molt útil per tractar temes d’emocions, sentiments o experiències.
Al final de la sessió, hem fet una activitat en la que haviem de representar una frase a través d’un dibuix. La frase que ens ha tocat al meu grup i a mi ha sigut “poder expressar-nos en espais públics és un gran repte”.
| Segona part
A la segona part de la classe hem tingut un seminari, i jo m’he llegit el text “Consideraciones sobre cultura, interculturalidad, identidad cultural y educación” (Bassante Jiménez et al., 2022), que és un article que busca promoure la reflexió entre els professionals sobre la importància de treballar a favor de la cultura i la identitat cultural en l’àmbit educatiu.
Els autors d’aquest text entenen la cultura com un teixit social que comprèn tot els sabers, l’art, els valors i les creences que donen vida a l’ésser humà. I en relació amb això, també parlen de la identitat cultural, que es conforma a través de diversos components com la llengua (la materna sobretot), l’ètnia, les classes socials, els costums i tradicions, els codis de relació imatge-text i la cosmovisió o sentit de propòsit vital. A classe hem posat en comú el que deien les altres lectures sobre la identitat cultural, i l’hem separat en identitat i identitat comunitària. Per un costat, hem conclòs que la identitat és l’apropiació individual de trets culturals, i té a veure directament amb la construcció de qui som i què en diferencia dels altres. I per l’altre costat, tenim la identitat comunitària, que es refereix a la identitat pròpia d’un grup de població, com podria ser la identitat d’un barri concret.
Personalment, sempre m’ha costat trobar la meva pròpia identitat cultural. Els meus pares són catalans, tot i que el meu pare va viure una temporada a Andorra i de fet hi té allà tota la seva família, per la qual cosa a mi em varen tenir a Andorra. Al cap de 7 mesos però ens vaàem mudar els meus pares i jo a Menorca, on hi he passat 17 anys fins que vaig venir aquí, a Barcelona, a estudiar la carrera. Així doncs, a casa sempre hem parlat català, no menorquí, i tampoc hem seguit des de que era petita les tradicions menorquines a casa, ja que els meus pares no les sabien. Per tant, molts cops em sento una mica desvinculada a Menorca, encara que sigui el lloc on he crescut i on he fet tota la meva vida. La veritat és que sempre havia tingut moltes ganes de venir a viure a Barcelona, donat que en tenir molta família catalana sempre m’hi havia sentit molt arrelada, però en venir aquí m’he adonat del fet que, com no he passat aquí la meva infantesa, hi ha moltes coses que desconec d’aquesta cultura, i per això tampoc m’hi sento representada. I ja Andorra ni em plantejo pensar-hi, perquè encara que hagi nascut allà no tinc cap tret característic de la seva cultura. Per aquest motiu em costa molt parlar d’identitat cultural i enfocar-la amb mi, perquè em costa molt trobar la meva identitat i vincular-me amb les cultures, ja que sento que simplement tinc una mica de totes elles però sense acabar de saber-ne prou com considerar-me part de la comunitat.
Aquesta reflexió també em fa pensar en què si jo em sento així sent de dos llocs molt a prop i que tenen una cultura bastant semblant, no em puc imaginar una persona que ha hagut d’emigrar des d'un altre país, ja que penso que pot arribar a sentir-se molt fora de lloc i molt perduda. Crec que en aquest sentit l’educació social és molt necessària per facilitar aquesta feina d’integració i fomentar el sentiment de pertinença i un grup, que és el que molts cops costa quan arribes a un espai nou, sigui un país, una ciutat, o un grup de persones qualsevol.
La lectura llegida també menciona la interculturalitat, i la defineix no com una realitat ja assolida, sinó com un procés actiu i continu d'intercanvi igualitari entre grups diversos, fonamental per a la convivència democràtica i el respecte a la diferència. A classe també hem parlat sobre aquest concepte, i hem arribat a la conclusió de què es refereix a l’acció que passa quan les cultures es nodreixen, s’interrelacionen i es redefineixen entre elles. Aquest terme doncs no el podem confondre amb la multiculturalitat, que defineix la situació en la qual diferents cultures coexisteixen en la diversitat (com per exemple que els barris d’una ciutat se separin per barri xinès, barri llatí…), ni amb la pluriculturalitat, que es refereix a la varietat de cultures que coexisteixen amb respecte. Per això, podríem dir que la interculturalitat seria un ideal al qual arribar com a societat, ja que, juntament amb l’educació, és la clau per superar el racisme.
Per últim, també m’agradaria mencionar el concepte de cultura democràtica, que també ha sorgit durant la classe. Aquest fa referència als valors, creences i sistemes socials basats en la presa de decisions i la participació d’arrel comunitària, i crec que és la clau per a arribar a construir una societat intercultural, és a dir, que depenen l'una de l’altre. En la nostra professió és essencial que tinguem aquests dos termes sempre presents a l’hora de dur a terme les nostres intervencions, ja que sense aquests és gairebé impossible fer partícips a les persones que acompanyem del seu propi procés dins la societat.
Bassante Jiménez , S. A. ., Calvopiña León , C. E. ., Razo Ocaña , H. R., i Guilcaso Romero , J. A. . (2022). Consideraciones sobre cultura, interculturalidad, identidad cultural y educación . Revista Científica Arbitrada Multidisciplinaria PENTACIENCIAS, 5(1), 24–32. Recuperado a partir de https://www.editorialalema.org/index.php/pentaciencias/article/view/396
27 d'Abril
Avui ha sigut el primer trobament que hem fet amb els alumnes dels tallers artístics del CP Joves i del CP Quatre camins, i han pogut venir al nostre campus. Hem començat la jornada fent un petit esmorzar amb menjar que hem portat les companyes de casa per trencar el gel amb tots els participants, i després ja s’ha donat pas a la intervenció musical que tenia l’Andreu preparada.
L’activitat principal ha girat entorn de la percussió, i hem tingut l’oportunitat de tocar en primera persona diferents instruments i crear una seqüència de ritmes. Per a fer-la, ens hem repartit en tres grups, i a cadascun d’aquests se’ns han donat diferents instruments de percussió: un amb els instruments més petits, com pals de fusta, caixes xineses o maraques, un altre amb panderetes i altres instruments semblants, i a l’últim amb els instruments més grans, com tambors, timbals i panderos. Un cop teníem tots un instrument, l’Andreu ens ha ensenyat a fer diferents ritmes en funció del grup, i tot junt formava una petita cançó que hem pogut tocar al final de la jornada.
Imatge pròpia, durant la sessió de música.
La veritat és que m’ha agradat molt haver tingut l'oportunitat d'ajuntar-nos amb persones dels centres penitenciaris. Durant la carrera, l’àmbit de presons no l’hem tractat quasi mai, per la qual cosa per a mi era un col·lectiu totalment desconegut. A més, a això se li afegeix el fet que és un dels més estigmatitzats, i tot i que evidentment he intentat treure’m els prejudicis, sempre queden al subconscient les idees que tenim apreses de tota la vida. Per això, considero que fer aquesta trobada m’ha permès trencar amb el pensament interioritzat que tenia i que fomenta la societat, i l’he canviat a una mirada més oberta i comprensiva. Soc conscient que encara em queda molta feina per fer, però aquest primer contacte el veig com el primer pas d’aquest camí.
Personalment, però, he trobat a faltar una primera dinàmica de presentació més estructurada. Encara que és cert que durant l’esmorzar hem tingut l’oportunitat de començar a relacionar-nos, he sentit que aquest espai no ha estat suficient perquè tots els participants ens coneguéssim realment. Al llarg de la jornada he observat que s’han acabat formant grups diferenciats entre els alumnes dels centres penitenciaris i els estudiants de la universitat, fet que ha limitat una mica les possibilitats d’interacció entre els dos col·lectius.
Per aquest motiu, considero que hauria estat útil començar la trobada amb alguna dinàmica senzilla de presentació, encara que només hagués estat per aprendre els noms de les persones participants i compartir algunes dades bàsiques sobre cadascú. Crec que aquest tipus d’activitats poden ajudar a reduir les distàncies inicials, afavorir un sentiment de grup més ampli i generar una predisposició més gran a relacionar-se amb persones que no formen part del mateix cercle habitual.
4 de Maig
Avui teníem un altre seminari dirigit per Antonio Alcántara d’un article seu anomenat "Cuando la cultura se gobierna en común"(Alcántara, 2026) en el que s’analitza com la cultura pot ser gestionada de manera comunitària, transformant-la en un dret col·lectiu i un bé comú.
La veritat és que no he pogut assistir al seminari, però així i tot m’agradaria fer una petita reflexió sobre el text.
L’autor destaca molt la idea de veure la cultura com un dret col·lectiu, és a dir, que no s’hauria de limitar al consum passiu de productes, sinó que hauria d’incloure la capacitat col·lectiva de produir, decidir i gestionar els processos culturals. Això m’ha fet revisar la realitat en la qual visc, i realment puc veure clarament aquesta idea reflectida. La meva vida en els últims anys s’ha mogut entre Menorca i Barcelona, llocs que considero casa, però que, a la vegada, també s’han anat gentrificant ràpidament. Això està produint que a poc a poc la cultura dels territoris vagi quedant reduïda a petits espais, ja que ens van expulsant de casa nostre i s’estan apropiant d’una cultura que no els pertany, posant-la a l’abast de només aquelles persones que s’ho poden permetre, que solen ser les que menys interès tenen per preservar-la.
Així doncs, com diu el text, van desapareixent els espais públics i es van substituint per establiments que reprodueixen tots un mateix emblema: el del consumisme constant. Davant d’aquesta situació, com a educadores hem de ser capaces de detectar aquesta problemàtica i, alhora, fomentar i proporcionar en la mesura del possible diferents espais en els quals es promogui la interculturalitat, la diversitat i la lluita contra aquest sistema.
ALCÁNTARA, A. (2026). Cuando la cultura se gobierna en común. Capítulo en: Animação sociocultural: fundamentos, princípios e práticas integrados no trabalho com jovens. [En prensa]. Editado por la Universidade Estadual do Centro Oeste (Unicentro), Brasil.
11 de Maig
Avui ha sigut el dia en el qual hem anat de visita als Centres Penitenciaris de Quatre Camins, i a mi m’ha tocat anar al CP de Joves. La veritat és que estava nerviosa perquè mai havia estat en cap presó i l’únic que havia vist fins ara era el que he vist a les pel·lícules i poca cosa més, i per això he arribat amb una mescla de curiositat, entusiasme i incertesa. A més, no m’imaginava tampoc quin tipus d’activitats faríem ni com seria la relació que establiríem amb els participants, ni si aquest estarien motivats i receptius, pel que realment tenia moltes ganes d’assistir-hi.
Com a primera impressió dels dos centres, m’ha sorprès que els centres estiguin tan mal comunicats amb la ciutat. Hi ha un bus que et porta fins a la zona, però després s’han de caminar uns 30 minuts per carretera per arribar a la institució (em sembla que hi ha algun bus directe, però amb molt poca freqüència d’hores), i crec que això demostra clarament la deixadesa i descuit que hi ha cap al col·lectiu. Al capdavall, moltes de les persones que són allà provenen de situacions de precarietat i baixos recursos, i posar tan difícil l’arribada als centres només dificulta a l’entorn proper d’aquestes persones que puguin visitar-les amb normalitat i tranquil·litat sense dependre d’un vehicle propi per arribar-hi, per la qual cosa provoca un doble aïllament de la societat.
Pel que fa al centre de joves, també m’ha sorprès bastant l’edifici. Ja ens havien avisat de què per entrar hi havia un sistema molt rígid en el que s’anaven obrint i tancant portes, i la realitat ha sigut tal qual així. A més, també s’havia de travessar el pati d’entrada, que era un espai sec, sense ni una mica de vegetació i tot gris, i la veritat és que fins allà tot m’ha semblat molt apagat i trist. Després, però, un cop entraves a l’edifici central on els joves passen el seu dia a dia, sí que es notava una diferència. Era com si fos un institut, amb parets de colors i pintades, i això ho he trobat millor, almenys més acollidor que l’ambient d’abans. La part exterior ja tenia una mica de vegetació (una mica de gespa, tampoc gaire més), cosa que donava un aire més càlid i una mica més de color i vivacitat al centre.
Abans de trobar-nos amb els participants de l’activitat, les professionals del centre ens han explicat que un alt percentatge dels joves que hi han és estranger, fet que es diferencia del Centre d’adults. Això demostra el flux actual de migració, ja que la majoria d’ells han arribat a Espanya per vies molt precàries i perilloses, i moltes vegades aquesta precarietat en la qual viuen és la raó per la qual acaben en centres penitenciaris. Evidentment, això no justifica els actes que hagin pogut dur a terme, però crec que s’ha de tenir molt en compte perquè actualment hi ha un discurs molt racista i xenòfob que gira entorn d'aquesta dada i que pot condicionar la visió i la idea que es té d’aquest col·lectiu, que ja de per si sola és negativa.
Un cop ens hem ajuntat tot el grup, hem fet una primera activitat de presentació en què havíem de dir el nostre nom i el nostre color preferit. He agraït molt aquesta activitat, ja que ha servit per trencar el gel entre nosaltres i ha obert un petit espai de conversa. Considero que com a educadores hem de facilitar aquests espais perquè és molt important tenir la capacitat de crear un clima segur i de confiança per tal d’afavorir la participació i el benestar de totes les persones d’un grup, i això és el que ha passat avui.
Després d’aquesta activitat inicial, els joves ens han ensenyat les seves creacions del taller de música juntament amb l'educadora que du a terme aquest projecte. Ens han explicat que en aquest taller els joves tenen l'oportunitat de crear les seves pròpies cançons produint a més un videoclip que les acompanya, i la veritat és que els meus companys i jo hem al·lucinat amb la feina, i ens han encantat tant els videoclips com les lletres que ens han ensenyat. Crec que aquest taller té molt potencial i que és una eina molt útil en aquest context, ja que serveix com a canal per a expressar sentiments i emocions que potser parlant no sortirien. Durant el mostratge ens han explicat el rerefons d’algunes de les seves cançons, i la veritat és que totes tenien un significat molt profund i sentimental. A més, considero que deu fomentar molts elements claus com la participació, el treball en equip, la coordinació, l’escolta activa i, sobretot, la creativitat, ja que es deixa total llibertat per fer-ho com a la persona més li agradi. Al cap i a la fi, la música és un element amb el qual qualsevol col·lectiu pot sentir-se connectat, només cal escoltar els gustos de cadascú i conduir les intervencions cap a aquest costat, i en aquest cas, crec que ho han sabut conduir molt bé.
Com a segona activitat, hem fet un taller adreçat a la pintura. En aquest hem treballat en grups formats per alumnes tant com de la universitat com dels tallers del Centre Penitenciari, i consistia a pintar segons els colors que ens anaven donant una tela que ens anàvem intercanviant amb els altres grups després d’un x temps. D’aquesta manera el resultat han sigut diverses obres fetes per tots nosaltres. Aquesta activitat ha obert un gran espai de conversa amb els joves del CP, i la veritat és que m’ha agradat tenir aquest moment, ja que considero que són en aquests moments on realment s’ha format un vincle entre nosaltres. Al capdavall, amb activitats com aquesta es facilita la coneixença entre les persones i és quan t’adones que no hi ha tantes diferències entre un grup i l’altre com et pensaves.
Reflexió final
M’ha agradat molt haver tingut l’oportunitat de poder anar a un CP, ja que, com ja he mencionat, al llarg de la carrera ha sigut un tema que hem tractat poquíssim, i al capdavall, és un àmbit com qualsevol altre on podem treballar com a educadores. Crec que aquesta visita m’ha servit per adonar-me dels prejudicis que tenia interioritzats sense adonar-me’n, i m’ha obert la mirada i el discurs que tenia cap a aquest col·lectiu.
També m’ha motivat molt veure com tenen de present l’art dins el centre, tot i que ens hagin recalcat que el que hem fet avui és només una petita part del que fan, i que no tot és tan bonic com ens han mostrat avui, ja que veig que realment és una eina que pot servir molt per treballar i fer intervencions amb diferents grups de persones. Al final, l’art és subjectiu, i pots expressar mil coses amb aquest sense haver d’utilitzar les paraules, i això crec que és molt important per al benestar dels joves. A més, fer activitats d’aquest tipus també els obre mons que potser no havien explorat mai, com aquest de la música o el de la videoproducció, i això també és crear noves oportunitats de vida i de motivacions per a quan surtin del centre.
Com a conclusió, crec que s’hauria de donar més veu i presència a aquest àmbit, ja que realment fora del CP no se sap res del que es fa dins, i això crea encara més estigma i jutjament per part de la societat, fet que només intensifica el procés que fan els joves dins la institució i la seva sortida a la vida social i laboral. Al capdavall, les obres d’art com les cançons i pintures que es creen haurien de tenir un cert reconeixement i valor, ja que d’aquesta manera, encara que el procés ja els hi aporti als joves un gran aprenentatge, aquesta última part crec que també és molt important tant per ells com per les seves famílies.
Imatge pròpia, resultat d'una de les obres d'art del taller de pintura.
